La meva maledicció

Se'm dibuixa un mig somriure al pensar on sóc. Mentre ho escric i ho penso he tret un sospir. M'agradaria dir-te que no és de nit, però el tatuatge que porto al braç dret és per algun motiu. Fa quatre anys enrere ningú m'hauria pogut confirmar que seria aquí. Estic llicenciat en periodisme, un títol, unes lletres. -Em preocupa una mica escriure. Em preocupa perquè normalment, i de fet últimament bastant sovint, sóc jo qui dono "clic" al botó de gravar. Això em dóna un poder, un de meravellós, controlar el temps. Decideixo quan vull avançar, retallar, retrocedir, o suprimir. Quan escric no, és ell qui em controla a mi-. El títol no em serveix per a molt, de fet, per gairebé res. El pots penjar a la paret, quedarà bé. Segur que algú en algún lloc dirà, "hòstia, té una carrera", però en fi això ja és un altre tema. 

El problema és que pensava en uns anys enrere. Quan vaig obrir el Blog. Feia segon de batxillerat i només veia un noi incomprès, amb molts dubtes i amb moltes inquietuds, i això el món, mai ho ha rebut massa bé. Ara me n'adono que tinc una maledicció, em pensava que ja m'hauria passat, que hauria passat pàgina, que ja està, però no. Per mala sort allò que pensava i creia és cert, és real. De fet em passen dues coses, la primera, veig les coses. Sempre les veig, bones, dolentes, imprevisibles, etc... Les comprenc, les giro, les torno a mirar, i les veig. Això és una virtut. Tingui l'edat que tingui sempre he deixat que aquell fil de llum que s'il·lumina en el teu rostre quan el contrallum és tan fotogènic que captura l'instant, aquell raig que sempre anomeno, doncs així és com veig les coses. Això és una virtut perquè em facilita les coses, ara bé, la segona cosa no és tan positiva i me les complica, i és que dic el que veig. I això sí que ho tinc clar, és la meva maledicció. La gent no vol sentir el que tu veus, estiguis errat o diguis la cosa més certa del món, simplement no volen, no intentis canviar allò que suposadament ja està bé com està. I aquí t'ho torno a dir, estic maleït. Ara me n'adono, i és que sempre m'ha agradat provocar. Provocar en el bon sentit de la paraula si és que en té algun. No ho faig ni intencionadament ni perquè m'agradi fer sentir això a les persones, però ho faig de manera inevitable, allò que veig i sento ho transmeto, sempre amb fi de bé, al del meu costat.

I és una maledicció, creu-me que sí. A la gent li agrada passar desapercebuda, jo mai ho he sabut fer. Això molesta. Si ho sumes tot, fas una explosió. No, però de veritat, això em porta a on sóc ara, on deia al principi d'aquestes línies. Han passat cinc o sis anys i la veritat és que sé i no sé. Fet que em porta a la bifurcació anterior, virtut i maledicció. Sé què vull, veig el que passa, però no sé com arribar. No sé com arribar, però sí que sé què vull. M'agrada escriure, m'agrada crear, i m'agrada per damunt de tot controlar el temps, és un poder nou que adquirit. Em sento com un superheroi. De vegades el capturo, faig fotografies d'aquest, és divertit. Vull creativitat i vull ser jo, com sempre. Com quan sis anys enrere tenia por d'estar equivocat i només veia portes tancades a les meves preguntes, em feia petit i em veia sol. Ara em diria a mi mateix, com sempre, vas bé, t'escoltes a tu, i veus les coses, la gent ni les veu ni les diu, i el més important, tampoc escolta. Arribar no sé si arribaré, tampoc sé com ho faré, però aquí estem, a "pie de cañón, no?". Això de compartir els pensaments és brutal, puc fer sentir, veure o creure allò que em passi pel cap ara mateix. -Noto la suo que em regalima pel cap, noto pressió de les monyeques, estic lligat. Només el terra fred em fa despertar mentre la llum parpelleja. Estic atrapat. Un soroll de rata em fa arronsar el genoll, estic al costat d'una banyera plena de sang. Me n'adono que la porta està tancada i que hi ha un rellotge que sona en fer els segons, el temps està parat i veig un fil de llum que passa fins on sóc jo. Estic en una gàbia. Només sento el meu cor bategant al meu cap i el sospir accelerat dels meus pulmons. Intento despertar tots els sentits del cos per saber si estic viu.- És divertit i bonic a la vegada. Com deia, estic compartint els pensaments una vegada més, i això és especial perquè ens trobem tu i jo, i sé que en el fons t'agrada que desplegui la meva ànima i la dibuixi damunt un paper.

Per acabar et diré, sigues lliure i feliç, confia en tu i tira endavant.

Avui em venia de gust jugar.

De vegades  em ve de gust controlar el temps, i d'altres, que em controli ell a mi.

13-13-13

Escolto les passes com s’esvaeixen pels racons de casa nostra. Són les 3:16am aproximadament. Dic aproximadament com si no notés en el meu interior com ressona la solitud ara que les petjades han quedat impregnades amb sang. Dic aproximadament també, com si no notés una punyalada en el meu interior cada vegada que l’agulla del rellotge dóna una volta més marcant un minut. Qualsevol so em fa recordar, i recordar em fa notar el dolor que m’està arrancant cada trosset del meu cor, cada ventricle i aurícula, veient com es desfà. Veig com les llàgrimes es desplacen per la meva cara ballant una dansa, una que només nosaltres recordem, una que només nosaltres hem viscut, i cauen, com si el temps s’aturés damunt les fotografies que tinc a terra. Estic de genolls, al terra recolzat, amb les dues mans aguantant el meu pes, ja que la meva ànima no té prou forces per aguantar-se per si mateixa. Sento sorolls des de la nostra finestra, aquella que hi hem mirat tantes vegades, un home està cridant fortament des de baix al carrer, va borratxo, però això es fa inaudible en aquest moment. Agafo les fotografies que tinc tirades a terra i m’adono, quelcom en la meva ment es desperta i s’activa. El meu cap està recolzat al vidre i la vibració d’aquest em desperta. Tu em mires, i em preguntes que com estic, estàs llegint com de costum, torno a cluca els meus ulls, xinets, que gairebé no es distingeix si estic despert o no. Em recordes que queden dues parades per baixar i decideixo despertar-me. El primer que veig és tot un ombrall verd i blau, també hi ha lila. Me’n recordo perfectament d’aquells pins. Tu te’n rius i em quedo sobtat. Miro el rellotge i el meu voltant. Estem en un tren i ens queden quatre hores de viatge per arribar Amsterdam. Somric i ens mirem, t’acaricio la mà per notar la dolçor que desprèn la teva ànima cada vegada que m’observes, em toques, em sents, em beses. Noto la connexió que tenim sense extreure el mil·límetre d’alè que tinc recorrent el meu cos. Llavors decideixes tornar a llegir, mirant concentrada i elegant, com ets tu. Jo decideixo observar-tedurant molta estona, sé que és el millor que puc fer, ja que és la cosa que em fa més feliç en aquest planeta. Així que paro de mirar-te perquè em recrimines que et desconcentro. Acabes venint al costat del meu seient i ens fonem en petons i abraçades com si el paisatge fos etern i estiguéssim sols en aquest vagó. Deixo aquesta fotografia per trencar-la, però m’adono que no puc i perdut en la ràbia clavo un cop de puny a terra i a la paret. Agafo tots els poemes que t’he escrit i els estripo. Em desfaig en els plors i dibuixo un mar de paper a terra. Hi ha coses que s’han quedat marcades, i sí, tinc tot el puny ple de sang, algunes fulles també ho estan, i veig que dels cops he deixat gran part del terra brut, perquè em regalima des de les mans. Per motius que desconec comença a sonar una cançó de Jamie Cullum de la ràdio que tenia al meu costat. És jazz. Dels cops l’he encès? Penso en el teu somriure i faig un crit. Els dos ens encantava el jazz. Miro el rellotge i descobreixo que només han passat 3 minuts. He sigut capaç de recordar mitja vida que hem passat junts i m’he imaginat l’altra meitat que hem de passar. Els segons es cremen si tu no estàs al meu costat. M’assec al sofà pensant en com vam arribar a on som, i només veig paper i sang. Intento arrencar-me al cap mentre omplo el terra de llàgrimes i aixeco el cap per veure’l. Està allà. Una de les obres mai millor fetes, realitzades, dutes a terme. Un quadre teu, un quadre nostre, un quadre per a nosaltres. Recordo que el vas pintar davant meu, nueta, tan sensual i elegant com sempre. Anaves somrient i no me’l deixaves mirar mentre el pintaves. Jo estava a terra, amb una manta mal posada i un coixí observant-te durant hores, no vam dormir aquella nit. El quadre consta de colors que em defineixen segons tu. Hi ha grisos, negres i blancs, també molts d’altres de colors vius, fins i tot algun que a mi mai m’ha agradat. És abstracte, com jo. També com tu, però sobretot, com el nostre amor. M’entren tantes ganes de llençar-lo per la finestra que amb prou feines em puc concentrar en estar malament i fotre cops de puny per tot arreu. Però somric, i penso en el que sento quan la teva veu esclata dins el meu cervell. Les meves neurones connecten a una velocitat que no és normal, sembla com si automàticament, només per escoltar-te, per estar allà, fos millor en tots els sentits. Parlés millor, escoltés millor, fos més guapo, més graciós, més sensual, més atent, més generós i humil, més sensible, i escrigués els millors poemes que he escrit mai. Així que el quadre, es queda on està. –El torno a col·locar a la paret-. Em gito a les rajoles fredes, que és com se sent el meu cor ara que no estàs aquí, i intento continuar plorant. Agafo el rellotge i l’estampo contra la paret, no vull consumirme. Tot i que ja fa exactament 35 minuts que ho estic fent, perquè si tu no hi ets, no tinc raó de viure. I estirat completament miro el sostre. Fins i tot el color blau d'aquest em recorda a nosaltres, hi havia una taca lila de quan el vam pintar junts. I amb els ulls vermells i inflats, més que com ho estan de costum per la seva peculiar forma, les llàgrimes ja no semblen llàgrimes, sinó que semblen gotes de lava que em cremen per dins, i no per fora. Entre tot aquell desastre veig un paper que posa 13-13-13. El giro i és una fotografia. Sabia perfectament de què es tractava, però m’he intentat autoenganyar com si no ho sabés. La data ho deia tot, com nosaltres, imprevisible, creativa, abstracta, bohèmia, única, inexistent, i autodestructiva, però plena d’amor. La fotografia que ens vam fer quan estàvem en aquest mateix pis, quan el vam llogar, a la primera setmana d’arribar a Amsterdam. Sense mobles, amb uns grans finestrals, i un amor que es respirava en cada engruna del lloc. En realitat no era gran cosa, però tu li poses amor a tot el que fas. En la foto apareixem nuets i tapats. Estimant-nos, com si ens veiéssim a nosaltres mateixos. Com si la nostra ànima s’observés en un espill, però no, era la de l’altra persona. Uns llençols blancs i molt d’amor. Hi havia un parell de roses enmig de tot aquell embolcall perquè a mi m’encanten les roses. I a tu t’encanta que m’encantin. Tota la paret del menjador estan pinzellades per tu amb aquesta barreja de colors. Com nosaltres, barrejats, una persona fosa en una altra com si fos inexplicable cada instant que viuen junts. El rellotge no el necessito perquè el temps no batega, perquè només tu i jo bateguem quan som junts. Em mires i em preguntes que què faig escrivint, que és tard, que per què estic despert. Somric. He hagut de tastar una de les mil formes de desamor per saber el bojament enamorat que estic de tu.

Relat d'amor guanyador en la categoria junior de X Premis literals Constantí 2016

Mai ho he volgut anomenar pel seu nom

Em deixo emportar pel primer moment que et vaig veure. M'agradaria començar amb allò de "em vaig enamorar en veure't", però és massa típic per nosaltres.

És veritat, no ens vam enamorar en el moment de veure'ns perquè no vam deixar més de trenta segons per compartir mirades, sinó, hagués estat igual que tothom. Els dos sabem que no ens agrada ser com tothom. I pensàvem i què si ella és la llet i jo el cafè, que sembla que som diferents i ens diluïm junts amb facilitat. Va ser la primera conversa la que ens va fer sentir alguna cosa que no era comú en la nostra vida. A mi no m'agrada titular-ho com "amor", ho continuo trobant tòpic, típic i rutinari, i això nostre no té cap d'aquests tres adjectius. Vaig notar com esclataven les teves cordes vocals per intercanviar dues paraules, per poder veure com la saliva et deixava humits els llavis i els nostres cors començaven a sincronitzar-se el batec. Els dos ens miràvem, compartíem i sentíem coses diferents del que estàvem acostumats. Recordo com justificàvem el que no enteníem com una cosa que seria totalment passatgera. Un interès a compartir coses del meu interior cap a la teva persona es va apoderar de mi. Però només el que sentia dins meu feia que fos més important el que tu m'explicaves, i escoltar-te, que tot el que et volia arribar a dir. M'encanta tant mirar-me, mirar-nos, i trobar moltes similituds on tothom veu diferències. Jo no he cregut mai que una persona et pugui transmetre el suficient amor com per a romandre allà sempre. Tot i així, he de reconèixer, que només ets tu la que em causes aquesta sensació passi el temps que passi, i estigui en el moment que estigui. En el fons sé que sempre que obri la boca i trenqui la llei temporal dels trenta segons et tornaré a mirar com sempre ho he fet. I hi ha incerteses, hi ha dubtes, i l'última cosa que hi ha és seguretat. M'encanta que t'encanti, i ens encanta que sigui així, ja que si no sabem que no seria nostre. Sé que a vegades em quedo molta estona quiet, pensant en res amb la mirada perduda. He descobert que m'agrada somiar despert quan tu hi ets a prop. No sabria com dir això que compartim perquè no es pot anomenar de cap manera. Ets tot allò que sempre he volgut tenir en totes les situacions i circumstàncies de la meva vida. Sé que sóc millor persona quan estic al teu costat, i fins i tot, millor poeta per poder-te dir tot això. Noto per tot el que hem passat i veig que és dolorós, és com una rosa plena d'espines que t'he clavat al cor i extretes per mi amb delicadesa, al final hi ha els pètals de la rosa, vermells, però amb un toc de vi, demostrant allò que jo mai he volgut anomenar pel seu nom, amor.

Vull concloure com si això que està aquí escrit no ho haguessis de llegir mai, com si estiguessis a milions de quilòmetres i no et pogués tornar a veure mai més, tot i que sé que és el contrari. L'única manera de recordar el que sento per tu en el seu màxim punt  és aquesta, veient que no hi ets, quan realment sé que sempre hi has estat.

Ab imo pectore

No sóc partidari de penedir-me dels meus actes, de les meves accions. Com més natural, millor, com més primari, més partidari d'aquell instint bàsic, millor. És quan es parla amb el cor, quan l'agafes, t'obres delicadament les ferides, els forats, i te'l treus del pit per mostrar-lo a tothom qui vulguis quan creguis convenient, per dir coses bones i dolentes, però sempre amb el cor, amb franquesa.

Els meus actes a vegades són precipitats, i ho sé, i m'agrada que ho siguin. Faig com ho sento i perquè ho sento. I no és perquè no sigui una persona reflexiva, tot el contrari, penso les coses, m'agrada mirar-me-les des de molts punts de vista. Tot i així, a l'hora de parlar amb el cor, la reflexió s'envà. I no sóc res més que una ànima lliure que brota per aquests camps, per aquests cels, com qualsevol àguila que observa el seu entorn en posició zenital. Això no canvia  que el fet de prendre aquestes decisions tingui conseqüències, a vegades m'oblido que n'hi ha, les he pres, i he volat, he fluït, he flotat. I és legítim, és pur, és verdader. El problema és que m'he d'asseure acompanyat  per la meva solitud. I mentre estic assegut i fumo amb la meva pipa, aquella que té la justícia en el seu fum, m'adono que ni tot està bé, ni tot està malament. Penso que de tant en tant va bé mirar de més a prop les coses, donar-hi un temps i respirar, inspirar i expirar, amb calma, amb tranquil·litat. Sé que el temps posa les coses en el seu lloc, però no sé quin lloc és aquest. Res em relaxa ni m'està bé, ni tampoc malament, simplement m'està. Indiferència com a punt clau de la meva existència, i si no fes això no seria res, i si no sentís el que sento, pensés com penso, i escrivís això que plasmo ara mateix, aquesta indiferència no seria capaç de desaparèixer ni entre aquestes quatre línies. El regust de sentiments que tinc ara mateix és tan estrany, m'envelleixo en un quadre pintat amb la meva pròpia sang, a la meva pròpia paret, a la meva habitació. Sé que rajarà costa avall, deixant la paret amb línies ben marcades de vermell, però no és res més que sang, no són res més, que els meus sentiments.

Intento buscar una llum que doni escalfor al meu interior, al meu tòrax que està cansat d'estar buit i notar l'agulla dels segons del rellotge que porto penjat en el meu interior. Em va marcant que el temps passa, que tot és circumstancial, i sobretot, que res és per sempre.

Ab imo pectore

Agredolç

I no sé què és el que em fa reviure un sentiment així de profund en el meu interior. Només sé que m'escolto per recordar la teva veu com ressona dins meu, i si no fos per tu, no podria escriure això i transmetre un 1% dels records que floten per aquí. I no sé, ja t'he dit que no ho sé, però una guitarra ressona de fons marcant les notes d'aquesta melodia. Sempre m'he imaginat el teu somriure brillant amb aquesta partitura, i no ho puc evitar, ja ho saps. I saps que m'agrada no saber, que m'agrada ser així i a tu, de vegades, sé que no t'agrada tant, però que faríem sense moments que ens traslladen a records que s'emporten bocins de cor, degradats, sang roja que brolla pels teus ulls. I diguem que no és vertader si no m'has mirat com jo ho he fet avui per tu. M'has tornat a fer sentir lliure, i escric, perquè de vegades se'm dóna millor entendre'm així, entendre't així, i entendre'ns així. No podria utilitzar paraules per descriure allò que se sent, són massa petites pel que el meu cor trenca ara mateix. Tanca per tornar-se a obrir, per acollir això que tu i només tu em pots donar. I no sé si és un adéu, o un fins ara, però no puc canviar les emocions que despertes quan estàs a prop meu. I em sap greu, i em fa plorar, em fa posar trist i content a la vegada, és agredolç al mateix temps, i sé en el fons que això t'encanta tant com m'encanta a mi. No sóc just, ho sé, hi ha moltes coses que no sóc, però simplement sóc jo, i a mi em val. I si això no fos una carta per cremar-la a la vora de la sorra de la platja a mitjanit, no sé què és. Però jo sempre t'ho he dit, jo no sé, per això estàs tu, per fer-me saber.

Pipa amb fum blau

M'encanta notar que la vida em sorprèn. És com si jo fos un viatger que ha escollit el seu camí i amb la seva indumentària recorrerà allò que pugui mentre manté una pipa i respira fum de color blau i rosa. Em sento com si estés esquiant per damunt dels meus sentiments i pogués adonar-me'n que només depèn de mi. Simplement, tot, depèn de mi. Sóc jo mateix, i les meves decisions tenen causes més o menys transcendentals del qual voldria, però les prenc amb el cor. Noto com si m'escapés de tot això, com si m'intentés evadir però no tingués temps per fer-ho perquè realment mai he deixat de fer-ho. Senzillament, fluir, deixar-me créixer per tornar  a néixer, una nova via d'escap és no parar mai d'escapar-te. Potser odio el meu entorn, potser no, potser m'hi sento còmode, potser no, no he tingut temps per parar i reflexionar, per analitzar si realment això que m'està envoltant i m'està intentant agafar és bo, si val la pena o no, si és bonic, o no. Sembla que no tingui fre, només em deixo emportar pel fum de la pipa de color blau, aquell que em mou. Ni tan sols miro enrere, crec que no em cal, em poso tinta entre les cames i continuo el meu camí per seguir posant tinta al paper. No em paro, però el ritme que porto és el meu. Al cap i a la fi, això, va de ser jo mateix. Només desconnecto una engruna de temps per recordar que estic connectant amb la realitat, aquella de la qual m'escapo, i torno a connectar per desconnectar i no tornar a connectar desconnectant mai més. Giro el cap i noto com els meus peus trepitgen les roques de la muntanya. S'està tan bé allà dalt, és aire fresc, pur, i calmat. L'únic que vull és poder parar-me i observar el meu entorn mentre gaudeixo del raig de llum que em pica als meus ulls caiguts, xinats, mentre intento captivar el moment amb el fum que trec expirant lentament per la boca. Llavors m'adono que no puc estar tanta estona parat, que la substància m'espera darrere, que he de començar a córrer per anar al meu pas, per no desconnectar de la realitat  que visc i connectar amb aquella que no hi vull viure. Això sí, sempre, amb calma. No m'agrada anar amb pressa, sé que les coses no aniran ni millor ni pitjor per anar més ràpidament.

I vaig continuar esquiant per damunt dels meus sentiments

Sóc aquí i sóc jo.

Estic tan cansat d'escriure que per uns instants m'havia oblidat com sonaven les meves paraules en la meva ment. És com una melodia capaç d'impactar en cada paraula formant una cançó lleugera, bonica, càlida i dolça mentre ressonen les meves cordes vocals en pronunciar-ho.

Tinc moltes idees al cap, moltes incerteses, moltes inseguretats. És preciós saber que hi són i veure com les derroto. Necessitava tornar a la meva cova, al meu lloc, al meu espai. M'he trobat, hi sóc, sóc jo, estic aquí. Sé que no he canviat, l'única cosa que ha canviat són les circumstàncies. Aquelles que m'envolten. Somio, pinto, dibuixo, il·lustro, canto, acaricio, observo. Hi ha molts moments que costa tornar, trobar el camí de tornada, rebre sang per les venes amb el verí de la tinta que em recórrer i pensar; sóc aquí, i sóc jo. I repeteixo, fàstic que em fas redundància, hi ha moments que costa tornar i trobar-te. El meu entorn em demostra que no li importo, que és una rutina, que és un rellotge, que el temps passa, es  desaprofita, ni es mou, només crema i es consumeix. De fet, m'adono que moltes de les coses no és que no els importi, és que no m'importen. Em són totalment indiferents. Estic en un estat capaç de veure'm l'ànima i analitzar-me cada engruna. Recordar-me perquè estic aquí i on vull arribar. I això és bonic. Puc arribar a connectar amb el meu interior i sentir-me còmode, notar la bellesa anímica que desprèn el meu cos. Si jo mateix no la veig, i no la valoro, ningú ho farà. Així que tranquil·litat que et veig venir. Perdona'm per l'incís estúpid per estupideses.És només una olor, o un sabor, un gust, un tacte, el meu propi olfacte, el que em fa reviure i paralitzar les partícules que volen pel meu voltant. M'encanta aquesta sensació. Puc teletransportar-me i volar on vulgui, com vulgui i quan vulgui. Em trasllado a moments de la meva vida per agafar-los amb 360 graus i demostrar-me a mi mateix que sóc com sóc i m'agrada ser-ho.

Penso diferent, visc diferent, sóc diferent.

Gràcies per recordar-me que a vegades només m'he de tornar a trobar.

Des de jo, per a mi.

Popper

M'està angoixant aquesta sensació estranya que em recórrer pel cos, em saluda i m'escup a la cara. Jo somric, mirada baixa, irònic i veig que porto unes cicatrius de punta a punta orella que em fan un dibuix, sublim, elegant, i maquiavèl·lic.

És com una mena de so que se'm posa pel cos i m'inunda d'ones que em porten d'una banda a l'altra de la paret. Cops al meu cap però com si no els notés, és com si el meu cos no em pesés i els músculs és moguessin per instint i no pels impulsos enviats pel cervell. No respon bé. Sembla com si una droga m'estés ocupant el 98% del meu jo i estranguli les meves venes amb unes bombolletes de color groc semblant a la cervesa, però totalment diferent, al gust, tacte, olor, color, forma i sensació.

Em desperto i moc el cap d'una banda a l'altra, la melodia es repeteix i és com si un pallasso tètric sortís d'aquella capsa quadrada de colors per fer un moviment totalment redundant, fosc, i tenebrós. En el fons m'agrada estar a la foscor, sempre he pensat que és el meu lloc. Jo sé que em miren des de l'esquena i pensen on vaig volant amb aquestes ales negres, ploma que cau i taca el terra. Cada rajola s'inunda d'un color tinta que fa cremar tot l'aire que es respira. Jo torno a la meva posició per mirar les ferides que tinc al meu cos i somric, ric, i inclinant el cap uns quaranta-cinc graus miro a l'horitzó amb cara de psicòpata per marxar volant i abandonar l'infern una estona.

Els meus mitjons arriben a l'altura dels genolls i això m'agrada. Em fa sentir segur i em marca el camí que he de seguir. Dic això, en veu alta, com per agafar confiança quan m'adono que és massa tard, una pedra s'ha encallat a la roda del meu longboard i he sortit disparat a terra marcant genoll, colze i mà. És sang. Torno a patinar d'un salt i me'n vaig amb les ales negres i el somriure que comentava abans.

Prou d'aquesta sensació, m'està tornant a venir. No veig amb claredat, és com si tots els sentits s'ennuvolessin per recordar-me que no estic sol en la meva solitud. Que aquesta droga que estic esnifant no és res més que la teva olor, i que això que sento, és del tot inodor.

Tanco la pàgina del llibre per tornar a volar, per tornar a patinar, per tornar a somriure, i per encadenar una sèrie de sentits i sentiments cap a la meva posició inicial, plena de foscor, plena de cendra, però que em fa sentir còmode, que  em fa veure-hi bonic, i em fa ser feliç, només perquè hi ets tu.

Droga fosca color tinta inodora.

El teu iris

Dibuixo en el meu rostre el teu per imaginar-me quan la llum travessa la finestra i esclata entremig dels nostres cossos. Les pupil·les se'm dilaten i no és per res més que per sentir-te a prop, per notar la teva essència i calidesa enmig de quatre tristos centímetres que separen els nostres llavis. I és el teu somriure el que em fa somriure a mi, és el que em fa veure't l'iris d'un color que no es pot descriure amb paraules i que es tasta per sentiments. Només m'imagino un llit gran amb uns llençols blancs i tu somrient per fer un efecte invers en el meu cervell que causi confusió. Torno a dibuixar alguna cosa per sentir-te més a prop encara, per imaginar-me el teu cos, i succeeix. La llum torna a il·luminar perpendicularment els teus ulls per mostrar, ara sí, el teu verd tímid com el somriure, que s'amaga, però hi és. Jo només puc notar com et toco cada porus de la pell amb els meus dits acariciant i sentint que allò està mal fet, però és, i per mi ser, és millor que fer-ho i que estigui malament. Desconnecto un moment per adonar-me'n que l'únic que puc fer és intercanviar somriures i regalar-te els meus llavis, sucar-los amb els teus, notar com una gota de sang em cau escridassant-me la cara per recordar-me que els llavis estan vius i senten l'ànima tacant-se d'aquest moment. Emmagatzemo momentàniament cada detall del teu rostre, de la teva pell blanca, de les teves pigues, que altre cop, s'ensenyen amb timidesa, del teu somriure, del teu amor, de la teva forma que agrupa el teu cos i el fa perfecte amb totes les imperfeccions possibles, i mentre intento intercanviar somriure i besar-te, tanco el record en una gàbia, una presó, d'on mai podrà sortir. Ràpidament me'n adono que tot el que m'acaba de passar pel cap s'acaba. Els centímetres es van escurçant i els nostres cossos apropant-se lentament  per donar un compàs a l'ambient com si fos de Beethoven a la seva sonata moonlight. Aquesta música celestial fa pausar encara més el moment i que les teves ungles em toquin el cabell per darrere agafant-me amb força i delicadesa a la vegada, descrita per una dolçor incontrolada que observa des d'un pla zenital la situació. Jo t'acaricio el rostre perfilant cada detall que puc en el moment, i intentant guardar-lo per sempre més perquè sé que és efímer, i per tant, etern en el meu cor. En un acte d'incertesa intento amb els llavis mullats, vermells, i plens de sang, fer-te sentir la sonata en el teu coll, lentament, com si cada acord del piano fos un fregament del meu llavi amb el teu coll, com si aquest, es desenganxés i s'enganxés del teu coll a una velocitat tan i tan lenta que es pogués apreciar el simple fet de la sang caient, gota a gota, per tot el cos. I és quan nua et veig més bella. És quan qualsevol compàs s'adapta a nosaltres i la música passa a ser nostra en comptes d'estar a segon pla. Unifiquem cos i ànima per tornar a intercanviar mirades com si cada racó de l'ull es pogués mesurar, veure, calcular o sentir. Un moment de pausa on els cossos nus se senten l'un a l'altre em porta a recordar que és un dels instants més purificant que mai he tingut, i així veig, com tot torna a començar altra vegada, la llum torna a dibuixar el teu rostre, i les pupil·les, com sempre, se'm tornen a dilatar.

Desubicat

Em sento desubicat, i anava a introduir-ho amb un "a vegades", però ni tan sols s'ho mereix l'ocasió. Sé que no està malament, també sé que no és il·lògic, simplement m'hi sento, i ja està. Tinc ganes de viure, de viure més, de respirar més, d'inspirar més, i d'expirar menys.

Perquè sí, tot el dia faig això, expirar. Molt simple això de començar amb una introducció de tres línies fent-me l'ofuscat, una mica trist. Prou ja de sempre el mateix estil, la mateixa brossa, la mateixa merda, prou. Em sento com a Birdman tu. I això de ser protagonista em mola. Sabeu quan el Michael Keaton (protagonista de Birdman) li parla el seu alterego superheroi Birdman i li diu la deixalla de persona que és? Com una espècie de consciència que et va dient les desgràcies que penses i que no vols pensar ni dir. És graciós i entretingut. Et sents sol però no ho estàs. Paradoxes. En fi, que no sé ni com extreure més tinta de la que surt de la ploma, del braç o de la nit, que no sé res i no m'agrada no saber-ho. He començat el text amb un "desubicat",  i de fet, és veritat. Desconec el per què, el què, el qui, el com i el quan. No trobo l'on. La gent, l'estudi, la improductivitat. M'esclata la vena del coll supurant àcid sulfúric. Odi i rebel·lió. Estic cansat i embruto amb sang i foscor cada lletra que s'impregna aquí. No em sento còmode, ja està. I no puc evitar-ho, la meva situació en la vida em porta a sentir-me així. I sí, el pròleg i les dilacions innecessàries eren per decorar amb èmfasi i respecte la meva incomoditat i desubicació a la vida. Jo aplaudiria amb eufòria les paraules meravelloses que inunden el meu pensament. De fet, no. I prou, prou, marxa coi de consciència tot el dia rondant, volant, per no ajudar, per no fer res, per no dir res, per no existir.I sí, així em sento jo. Inexistent. No perquè no em senti estimat, o ajudat, o jo què sé, sinó perquè no faig res. Literalment, res. Per això vinc a buscar-te a tu, nit, fosca, penombra voltadora de mons. Em sento com que jo visc en una galàxia, sistema solar, amb tranquil·litat, i els altres, en una altra totalment diferent. Jo carril dret, gaudint del passeig, la resta, sembla que volen córrer per l'esquerra. I el problema de tot això no està en què voltin lliurement, sinó que destorben el meu volt, que sí, és tranquil. I això és el de menys, els altres m'importen, i molt, però realment poc. El que sí que m'eleva a un estat superior, com deia, és el romandre ànima, cos, i llit, en un mateix estat cada segon de la meva vida. Pàgines absurdes, buides, tristes, inútils. Useless. En anglès queda millor, i sí, tinc la sensació que queda més cool i s'expressa més profundament, gràcies. Cansat,  i no un cansament lògic de fer treballar la ment, o un altre de "no m'aguanto ni dret", típic dels pobres pares; que no s'aguanten ni drets. Un cansament de no fer res. I el més graciós? M'importa ben poc, per no dir gens, és a dir, gens. Avorrit, mirant el sostre, pintura treta de color verd en la cantonada, mentre agafo el mòbil i llegeixo més ximpleries innecessàries, incomodants, estúpides i ja saps, useless. Però no passa res, perquè el rellotge corre, el dia també, i ja ha passat un altre mes. Dos anys estudiant Periodisme per passar-me els dies a casa odiant la meva existència per no fer res productiu. Absolutament res. I no allò que dius, però no menteixis, faràs coses que són super útils i coses, i bé, coses? No, amic, no. Company de viatge. És brossa per cremar i exterminar de la superfície terrestre. Però no passa res, perquè tothom està igual.

Llavors què passarà? Res. Sortireu de festa, fareu molts amics circumstancials que no sabeu ni qui són, i després fareu un treball de 20 pàgines per a set persones per poder dir "sóc universitari" i molt culte, i molt productiu, i molt bla, bla, bla...

O això, o acabareu escrivint un text desubicats, incomodats amb una introducció i una conclusió típica, poc variada, i amb molt de rancor en el vostre interior. De fet això últim no crec.

Tempus fugit.

Mai millor dit, i en llatí, que queda més cool.



Link podcast: http://rogersgatsby.podomatic.com/entry/2016-04-19T08_29_45-07_00